Versión en castellano aquí
L’emergència climàtica causada per l’emissió massiva de combustibles fòssils és la conseqüència directa d’un sistema econòmic que requereix un creixement infinit en un món amb recursos limitats. Uns recursos que, després de més de 150 anys de capitalisme industrial, s’estan esgotant o deteriorant de tal manera que la seva explotació produeix cada vegada menys beneficis econòmics.
Produir el màxim de beneficis és justament la segona llei fonamental del règim capitalista. Per imposar aquesta llei, el capital sempre ha estat disposat a tot. De fet, no s’ha pogut implantar en cap lloc del món sense haver destrossat o deteriorat prèviament els mitjans de subsistència de les persones més pobres perquè acceptessin treballar a les fàbriques, mines o plantacions.
Les guerres i saquejos no són tan sols les formes més brutals d’aquesta “acumulació primitiva” sinó també les més rendibles, la qual cosa les converteix en consubstancials a la implantació i extensió del capitalisme. Així que, de finals del segle XIX a mitjan XX es van desfermar nombroses guerres entre els Estats industrialitzats en la seva disputa imperialistes pel repartiment de les colònies, les seves forces de treball i els seus recursos naturals. La creació del Fons Monetari Internacional (FMI), Banc Mundial (BM) i l’OTAN al final de la Segona Guerra Mundial -ajustats a les necessitats dels Estats Units- va acabar amb els conflictes armats entre els Estats capitalistes occidentals, però no amb la guerra com a mitjà de protecció dels interessos del capital.
Encara que en moltes guerres contemporànies les potències capitalistes es mantenen en un segon pla, delegant les activitats bèl·liques als seus aliats regionals, pràcticament totes aquestes guerres han estat provocades per a garantir l’accés del Nord global als recursos naturals i molt especialment al petroli. Les anomenades guerres civils als països menys industrialitzats formen part d’aquesta mateixa necessitat, igual que la brutalitat de la repressió contra les lluites de les classes populars d’aquests països.
D’altra banda, el desenvolupament del capitalisme, des dels seus inicis, està intrínsecament lligat a determinades innovacions tecnològiques. L’aplicació industrial de les innovacions seleccionades es tradueix en un augment de la capacitat de fabricació de mercaderies i en l’obertura de nous segments de mercat. Si bé és cert que aquestes innovacions sempre creen productes que poden millorar les condicions de vida, també solen implicar la destrucció o marginació d’altres formes de producció, menys productives, però també molt menys nocives i molt més humanes. A més, la creixent complexitat tecnològica i la seva omnipresència estan sobredeterminant cada vegada més la nostra pròpia existència i les facultats humanes.
La industrialització
La industrialització es va iniciar sobre la base d’un mercat mundial colonial que portava segles proveint les classes dominants de la metròpoli, tant amb or, plata i pedres precioses que van incrementar el seu poder financer, com amb metalls, porcellana, seda, teles de cotó, etc. que es transformaven als tallers i a les primeres manufactures de les metròpolis.
El perfeccionament de la màquina de vapor a les acaballes del segle XVIII va permetre la seva primera aplicació industrial en forma de telers mecanitzats. A partir d’aquell moment aquesta nova tecnologia va trobar cada vegada més aplicacions per a la producció industrial de mercaderies al mateix temps que va permetre la instal·lació de les fàbriques prop dels llocs on es trobaven les matèries primeres i les forces de treball.
Des del seu naixement el capitalisme industrial era una maquinaria d’acumulació de riquesa sobre la base d’una explotació brutal de la classe treballadora. La literatura està plena de descripcions dels sofriments de les famílies obreres que des de la seva infància estaven obligades a treballar a preu fet a mines i fàbriques immundes per un salari que a penes els permetia pagar el lloguer i el menjar. Feien falta innombrables vagues i revoltes per a millorar les condicions materials de vida de la classe obrera i transferir-li una mínima part de la riquesa que havia creat amb el seu sobreesforç.
La creixent demanda en les metròpolis va intensificar així mateix l’explotació de la mà d’obra de les colònies que, moltes vegades, es va produir en règim d’esclavitud creant circuits d’acumulació de capital cada vegada més ràpids. A l’últim també va contribuir el fet que l’augment de la producció agrícola i millores en les condicions sanitàries van proporcionar un creixement de la població.
La invenció, a mitjan segle XIX, del ferrocarril propulsat per màquines de vapor que s’alimentaven de grans quantitats de carbó va donar un impuls decisiu al desenvolupament del capitalisme industrial. Va permetre un flux molt més ràpid i compacte de les mercaderies creant una acumulació de capital que es retroalimentava d’un increment d’inversions en l’ampliació constant de la xarxa ferroviària.
Cap a finals del segle XIX es va construir el primer prototip d’un vehicle alimentat per un derivat del petroli. I a principis de segle XX, un tal Frederick Taylor va inventar, als Estats Units, la cadena de muntatge a partir d’una divisió mil·limetrada i cronometrada de cadascuna de les operacions manuals necessàries per a la fabricació d’un producte. Aquest increment brutal del control de la productivitat dels treballadors va produir un altre augment substancial de l’acumulació de capital, al mateix temps que permetia la producció en sèrie a gran escala.
La combinació d’aquestes dues invencions va establir la base de la configuració moderna del capitalisme industrial i d’una economia basada en la combustió del petroli i dels seus derivats. El nou sistema va ser inaugurat en les cadenes de muntatge de Henri Ford abans de la Primera Guerra Mundial i es va estendre ràpidament per tot el món capitalista.
La Primera Guerra Mundial va desplegar el potencial de la nova manera de producció industrial fins a extrems esgarrifosos. Va possibilitar la fabricació en massa d’artefactes militars inventats poc abans o durant la mateixa guerra: tancs cuirassats, submarins, avions, metralletes, armes químiques, etc. Tot això en unes condicions infrahumanes per a les persones – en molts casos dones – obligades a treballar a preu fet a les cadenes de muntatge.
El resultat d’aquesta primera “guerra industrialitzada” van ser uns 9.500.000 soldats caiguts en les trinxeres i camps de batalles i diversos milions de tolits, pràcticament tots ells soldats rasos. A més, va causar uns sis milions de víctimes entre la població civil, moltes d’elles mortes a les colònies. La Primera Guerra Mundial va ser, amb escreix, la guerra més sagnant haguda fins a aquell moment, i l’última en què van morir més soldats que civils.
La massacre entre 1914 i 1918 va deslligar una onada d’insurreccions revolucionàries als països centrals d’Europa. La seva forma d’organització i de govern eren els consells populars. Però només l’aixecament a Rússia es va poder mantenir en el temps. Els altres van ser derrotats brutalment per grups paramilitars creats i finançats per una aliança entre el clergat, la vella noblesa i els nous barons industrials. A principi dels anys 20 aquests grups paramilitars van passar a engrossir les files dels primers grupuscles feixistes.
La Unió Soviètica, per la seva part –i malgrat la seva deriva totalitària i la seva aposta per un capitalisme d’Estat- constituiria durant els propers 70 anys un mur de contenció contra els intents expansionistes dels Estats capitalistes occidentals. Aquesta circumstància els va forçar a nombroses concessions a les classes obreres per a contenir el creixement de moviments anticapitalistes.
Tant a Amèrica del Nord com als països més industrialitzats d’Europa, la dècada de 1920 es va caracteritzar per un gran creixement de les indústries automobilística i química així com per la generalització del subministrament elèctric a les ciutats. Al camp es van fer els primers passos de la mecanització de l’agricultura, acompanyats pel desenvolupament de fertilitzants derivats del petroli. El desplegament dels electrodomèstics, particularment dels aparells radiofònics, així com la implantació de la indústria cinematogràfica, van ser altres fites d’una època que s’acostuma a descriure com a feliç i dotada de molta energia creativa.
Però aquesta felicitat no va arribar a tots ni va durar molt. El cas era que l’augment enorme de les capacitats de fabricació de béns de consum no s’havia traduït en un augment dels salaris. De manera que no hi havia bastants consumidors per a tants productes, mentre que la superproducció resultant va causar una caiguda en picat dels preus. La conseqüència d’aquest còctel va ser la gran crisi econòmica mundial del 1929, que va provocar un augment brutal de la desocupació i de la pobresa en àmplies capes de població. Aquest fet es va traduir, al seu torn, en una recessió econòmica mundial que duraria fins a ben entrats els anys 30.
La sortida d’aquesta primera gran crisi mundial del capitalisme industrial va passar per un reforçament del paper de l’Estat. En països com Alemanya i Itàlia el reforçament va venir de mà dels moviments feixistes, que van aconseguir convertir les aspiracions de justícia i emancipació de les masses populars en el seu contrari. No obstant això, els feixistes mai haurien arribat al poder polític sense el decidit suport material dels grans capitalistes industrials i els seus al·legats. Una vegada pres el poder van desplegar grans programes d’inversió publica que van reactivar l’economia. Alguns d’aquests programes van tenir un marcat caràcter social, la majoria va perseguir la militarització de la societat i de l’economia amb la vista posada en una nova guerra mundial.
També els Estats capitalistes amb les seves democràcies representatives van apostar per la creació d’un sistema públic de seguretat social, per ajudes a la desocupació, la construcció d’habitatge social, i per grans inversions públiques. El conjunt d’aquestes mesures -que als Estats Units es va batejar com New Deal- apuntaven a la constitució d’un Estat que havia de crear les condicions materials que garantís una demanda elevada de productes i serveis i, al seu torn, la pau social.
Entretant, els Estats feixistes europeus, liderats per l’Alemanya nazi, havien provocat la Segona Guerra Mundial. Aquesta nova guerra, potser, no va superar en crueltat militar a la Primera però sí en els atacs massius a la població civil. Es calcula que entre 1939 i 1945 va matar entre 60 i 80 milions de persones, la immensa majoria d’elles població civil que vivia a les ciutats. Un punt culminant d’aquesta barbàrie van ser les bombes atòmiques que els Estats Units van llançar sobre Hiroshima i Nagasaki. Les dues bombes van matar de cop a més de 250.000 persones, totes elles civils.
